Introducció: els textos antics com a guia d'interpretació

A finals del segle XX va aparèixer un gran debat - que encara dura - sobre si la millor interpretació, o la més adeqüada, o fins i tot la única possible, és la més propera a una interpretació "autèntica", és a dir, a la hipotètica interpretació que farien (que van fer) els propis creadors i intèrprets contemporanis d'aquella música; aquest corrent de pensament ha anat creant unes maneres interpretatives que, a falta d'un nom millor, en diem "interpretació històrica" o "interpretació amb instruments originals", i això ha produït un rebuig per part dels intèrprets més acostats a la tradició, però no hi ha dubte que ha influït les seves maneres d'execució. Què és el que volem dir quan diem gran tradició interpretativa: la que s'ha anat transmetent de forma ininterrompuda des del segle XIX (però no des d'abans, ja que habitualment no s'interpretava música d'èpoques anteriors) de mestres a deixebles, que han anat copiant i reproduint les millors interpretacions dels grans intèrprets de cada moment.

D'aquest nou corrent interpretatiu ha vingut la recent recuperació dels instruments de l'època per a interpretar música antiga (en algún cas, instruments originals, però sobretot, rèpliques), així com també l'estudi de la història de cada periode musical i de les convencions que de forma genèrica constitueixen l'estil.

Una guia molt important per a arribar a una "interpretació històricament informada" és la que ens dóna la lectura i estudi dels textos contemporanis de cada època que descriuen la forma d'interpretació musical del seu temps, i dintre d'aquest, fins i tot dels diversos estils de cada país o regió. Però també s'ha de tenir en compte que quasi sempre hi ha un desfasament temporal, és a dir que quan els teòrics es decideixen a codificar les "regles" d'interpretació, els músics pràctics ja fa temps que ho fan d'aquella manera, o fins i tot els músics més avançats ja ho estan deixant de fer d'aquella manera.

Per a jutjar els textos teòrics musicals, s'ha de tenir en compte que els de l'Edat Mitjana son en realitat escrits teològico-filosòfics que utilitzen la música per a les seves reflexions filosòfiques, mentre que els renaixentistes i barrocs intenten enllaçar la música (i justificar-la) amb el pensament clàssic grec, i no és fins el a finals del segle XVII i sobretot el XVIII que els tractats comencen a contenir més indicacions pràctiques d'interpretació. A continuació, donarem un cop d'ull més detallat a aquests periodes històrics.